Augmenten els casos de tinença conjunta d’animals domèstics quan es produeix un divorci. Es pot aplicar a les mascotes el mateix pla de visites dels nens.

Quan un matrimoni es trenca, perdre el contacte amb el gos o el gat pot ser gairebé tan traumàtic com perdre la custòdia d’un fill.

Fins ara, els tribunals havien atorgat la cura dels animals al seu propietari administratiu; però aquesta tendència està canviant: hi ha sentències que subratllen el vincle afectiu amb els animals i aposten per la “tinença compartida”. A més, cada vegada més els pactes o capítols matrimonials contemplen aquesta opció en cas de separació. Abans, potser no es plasmava per escrit, però sí es verbalitzava. La novetat ara, és que l’amo vol també que la seva mascota sigui part d’aquests acords matrimonials perquè exerceix dins del nucli familiar alguna cosa més que el valor econòmic: és el centre d’una sèrie de relacions d’afecte.

Així, les sentències més recents van en la línia de la “tinença compartida”, encara que en alguns casos s’aplica a les mascotes el mateix pla de visites dels nens. L’espinós assumpte de qui es queda a l’animal quan acaba l’amor, es planteja obertament cada vegada més en els processos de separació.

En 2010 una Sentència va ser pionera en resoldre sobre la reclamació d’una dona que reclamava la “tinença compartida” amb “iguals períodes de temps” de Lauda, el gos sense raça que ella i la seva parella havien recollit nou anys abans del carrer i van gaudir mentre van viure junts. L’home se´l va quedar quan va acabar la relació. Per primera vegada, un jutge va accedir a atorgar la “tinença compartida”.

Les fotografies que va aportar la dona amb Lauda “posen de manifest la possessió compartida” de l’animal, va recollir la sentència. A més, no es va poder constatar que fos ell qui va trobar al gos, de manera que la “tinença compartida”, va concloure el jutge, és la millor opció. Sobretot, si es té en compte que el gos, malgrat ser un ben moble, és “indivisible”. Després de recordar que l’animal ha estat “al costat dels humans des de la Prehistòria” i que de la seva companyia “neixen grans i sentits afectes”, el jutge va dictar que Lauda havia de passar mig any amb cadascun.

Una segona sentència dictada en 2014 per l’Audiència Provincial de Barcelona, va més enllà en admetre que “entre la mascota i tots els membres de la família es creen llaços afectius” i que privar a l’animal a un d’ells “produeix sentiments de tristesa, desassossec, ansietat i enyorança”.

És per això que nombrosos juristes advoquen per que l’estat espanyol modifiqui la legislació actual, en el sentit de preveure de manera específica un apartat relatiu als animals domèstics, adaptant-se a països com França, i considerant als animals domèstics éssers vius dotats de sensibilitat.

No hi ha dubte que la societat espanyola actual està més sensibilitzada; és rara la família en què no hi ha un animal. Hi ha gent que vol deixar clar en els acords matrimonials que, en cas de divorci, es quedarà al gos. Uns altres, expressament, pacten el termini de temps que passarà amb cadascun.