L’aixecament del vel és una doctrina jurisprudencial que persegueix castigar als qui s’amaguen després d’una societat per a realitzar conductes abusives.

En la sentència del Tribunal Suprem (TS) del passat 5 d’octubre de 2021, s’estableixen les conseqüències de l’aplicació de la doctrina de l’aixecament del vel i els requisits perquè els administradors d’una societat hagin de respondre dels deutes societaris amb el seu propi patrimoni.

ELS ANTECEDENTS

  • L’any 2007 dos socis creen una societat per a la promoció d’immobles amb un capital de 3.200€, i es nomenen administradors mancomunats.
  • L’empresa encarrega a una altra societat l’execució d’una obra immobiliària per valor de 75.000€ i el pagament s’instrumentalitza mitjançant pagarés que al seu venciment resulten impagats.
  • Coincidint amb el venciment dels pagarés, els socis cessen en els seus càrrecs d’administradors, nomenen un altre administrador i venen les seves participacions a una empresa sense activitat.
  • L’empresa que havia efectuat l’obra va intentar cobrar el seu crèdit mitjançant l’execució judicial dels pagarés, però va resultar impossible i va interposar una demanda contra tots els administradors.

L’ITINERARI JUDICIAL

  • El tribunal de Primera Instància de Cartagena va concloure que l’estratègia traçada pels demandats constituïa un frau de llei i que la seva finalitat era clara: eludir les seves responsabilitats de pagament.
  • Per l’anterior, resultava procedent l’aixecament del vel de l’empresa, amb la finalitat que responguessin solidàriament del deute els administradors d’aquesta societat.
  • Recorreguda la sentència davant l’Audiència Provincial de Cartagena, aquesta va negar l’aplicació de la doctrina de l’aixecament del vel per entendre que el deute era de la societat i no dels socis.

EL TRIBUNAL SUPREM I L’AIXECAMENT DEL VEL

  • Finalment, el T.S. ha declarat la responsabilitat solidària dels socis demandats, que és precisament el que busca la doctrina de l’aixecament del vel: penetrar en el substrat de la societat per a evitar un ús fraudulent de la seva personalitat i que responguin els socis d’aquest deute.
  • Aquesta doctrina ha de tenir un caràcter subsidiari i excepcional, limitant-se a casos en els quals s’apreciï de manera evident l’abús de la personalitat de la societat.