Nou canvi de criteri del Tribunal Suprem, respecte al dret a pensió de viduïtat de les parelles de fet, hauran d’estar inscrites en el registre corresponent.

Així ho ha determinat la Sala Contenciós – Administrativa del Tribunal Suprem, en la recent Sentència núm. 372/2022 de 24 de març del present, en la qual estableix que ha d’exigir-se la inscripció de les parelles de fet, per a genera el dret a percebre la pensió de viduïtat.

Aquesta Sentència és contrària al criteri anteriorment establert per l’Alt Tribunal i de la mateixa Sala, en concret, al que s’estableix en la Sentència núm. 480/2021 de 7 d’abril de 2021, en la qual es concedia la pensió de viduïtat, sense estar inscrita en el registre de parelles de fet, considerant vàlida l’acreditació a través d’altres mitjans com el “certificat d’empadronament o qualsevol altre mitjà de prova vàlid en Dret que demostri la convivència de manera inequívoca”.

Així les coses i després d’aquest nou gir, per a poder percebre la pensió de viduïtat, serà necessari acreditar la unió de la parella de fet, mitjançant el certificat d’inscripció en el registre que correspongui, ben municipal, ben autonòmic, almenys, en els dos anys anteriors a la defunció.

En el supòsit ara analitzat, la Sala desestima el Recurs de Cassació interposat per una dona, a la qual l’Administració va denegar la pensió de viduïtat, per no constar inscrita la parella de fet en el registre corresponent, atenent el que s’estableix en l’art. 38.4 del Reial Decret Legislatiu 670/1987, de 30 d’abril, pel qual s’aprova el text refós de Llei de Classes Passives de l’Estat.

En aquest sentit, la sentència estableix que únicament es pot acreditar la parella de fet, amb la inscripció legalment establerta, això és, mitjançant la inscripció en un registre públic, amb una anterioritat mínima de dos anys a la defunció.

Argumenta la Sala que la Sentència aportada de contrast, això és, la dictada en data 7 d’abril de 2021, era una “excepció que no ha de ser la norma”, en tant que la persona que reclamava la pensió havia estat sempre mestressa de casa, no tenia ingressos propis i es trobava en una situació límit.

Atès aquest criteri, només cal concloure que, lluny d’establir uns preceptes legals vàlids per a totes les persones que vulguin accedir a la prestació, s’establirà un criteri arbitrari, en funció de la situació de cada sol·licitant, la qual cosa contravé el principi d’igualtat entre tots, recollit en l’art. 14 de la Constitució Espanyola, per la qual cosa, de ben segur, tindrem nous capítols sobre aquesta qüestió.