Que la indemnització en cas de finalització del contracte del rellevista d’un jubilat parcial, sigui diferent si el contracte és temporal o indefinit, no és discriminatori.

Així ho estableix la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea de data 5 de juny de 2018, que estableix que no existeix discriminació en la diferència d’indemnització d’un contracte de relleu de jubilació parcial, que varia segons el tipus de contracte subscrit amb el treballador que substitueix al jubilat.

Es considera jubilació parcial la iniciada després del compliment dels 60 anys, simultània amb un contracte de treball a temps parcial i vinculada o no amb un contracte de relleu celebrat amb un treballador en situació de desocupació o que tingui concertat amb l’empresa un contracte de durada determinada.

El contracte de relleu (o rellevista) és aquell que es subscriu per substituir un treballador de l’Empresa que s’acull a la jubilació parcial.

La normativa estatal estableix que l’empresari pugui escollir si el contracte del rellevista és indefinit o de durada determinada, fins que el jubilat arribi a l’edat de jubilació ordinària.

La diferència del contracte estableix la indemnització a percebre pel rellevista, en cas de finalització del contracte ja que, en el cas que el contracte sigui temporal, aquesta serà de 12 dies per any de servei, mentre que en el cas que el contracte sigui indefinit, l’extinció d’aquest dona lloc a una indemnització d’Acomiadament Objectiu, és a dir, a raó de 20 dies de salari per any de servei, amb un límit de 12 mensualitats.

El ponent de l’Alt Tribunal, el magistrat Alexander Arabadjiev, considera que l’objecte específic d’aquestes dues indemnitzacions que previstes en el nostre ordenament jurídic, són diferents tant des del punt de vista fàctic com jurídic, ja que “constitueix una raó objectiva que justifica la diferència de tracte controvertida “.

Fonamenta així la sentència, el fet que, en el supòsit del contracte temporal, el treballador rellevista coneix fefaentment la data de finalització del seu contracte mentre que, en el supòsit de subscriure un contracte indefinit, el treballador rellevista no té certesa de si el seu contracte es finalitzarà o no en la data de pas a jubilació ordinària de treballador que ha donat lloc al seu contracte.

Així les coses, el fet que el rellevista amb contracte indefinit tingui una Indemnització sensiblement més gran, està justificat, ja que la intenció és la de compensar, d’alguna forma, l’imprevisible d’aquesta finalització.

En aquest sentit, la definició del concepte de contracte de durada determinada que figura a la clàusula 3.1 de la Directiva 1999/70 d’Acuerdo Marc sobre el treball de durada determinada, estableix que un contracte d’aquest tipus deixa de produir efectes per al futur quan venç el terme que se li ha assignat, podent constituir aquest terme la finalització d’una tasca determinada, una data precisa o, com en el supòsit que ha donat lloc a la resolució analitzada en el present article, l’adveniment d’un esdeveniment concret.

Així, les parts d’un contracte de treball temporal ajustat a dret coneixen, des de l’inici del mateix, la data o l’esdeveniment que determinen la seva finalització, estant delimitada la durada del mateix, sense que les parts hagin de manifestar la seva voluntat al respecte, després de la conclusió d’aquest contracte.

En definitiva, el TJUE determinar que l’abonament d’una indemnització del rellevista temporal, a la finalització del contracte de treball, el qual estava previst, es va produir en un context sensiblement diferent, des dels punts de vista fàctic i jurídic, d’aquell al que el contracte de treball d’un treballador fix s’extingeix a causa de la concurrència d’una de les causes que preveu l’article 52 de l’Estatut dels Treballadors, d’extinció per causes objectives.