El lloguer de pisos o apartaments per dies o setmanes és legal sempre que no contradigui els estatuts de la comunitat de propietaris, ni es realitzin conductes incíviques pels turistes.La controvèrsia sorgeix amb les habituals molèsties que causen els turistes que lloguen un pis o apartament ubicat en un edifici on resideixen de forma habitual famílies, provocant sorolls excessius a altes hores de la nit, conductes incíviques, consum d’alcohol i substàncies estupefaents, etc., com va ocórrer en l’estiu de 2015 al barri de la Barceloneta de Barcelona.Precisament, ha estat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el que s’ha pronunciat en la Sentència de data 19 de maig de 2016, número 37/2016.El Jutjat de Primera Instància Núm. 32 de Barcelona, va estimar la demanda interposada per la Comunitat de Propietaris, condemnant als demandats a cessar en l’activitat de destinar habitatges a ús turístic per ser “molesta per als veïns, comporta un ús excessiu de les instal·lacions comunes i és contrària a la convivència normal de la comunitat”L’Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs interposat pels demandats, però només parcialment i per revocar la condemna al pagament de les costes processals.Ara, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha estimat el recurs de cassació dels demandats donant-los la raó.Els amos del pis llogat al·legaven en la seva defensa la diferència legal existent entre apartaments turístics i habitatges d’ús turístic, i que és erroni partir del fet que l’activitat és contrària a la convivència normal perquè això significa equiparar l’habitatge d’ús turístic a l’activitat hotelera, quan no existeixen proves que els turistes ocupants hagin realitzat actes incívics com a robatoris, baralles, etc.El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en aquest cas en concret, parteix de la premissa que els Estatuts de la Comunitat no prohibien l’ús de l’habitatge amb finalitats turístiques quan es va iniciar l’activitat.Així, no estant l’activitat prohibida pels estatuts ni per les normes urbanístiques del sector, ni sent una activitat molesta per ella mateixa, ni insalubre, nociva o perillosa, s’ha de considerar com a legal.També considera que no s’han acreditat ni sorolls, molèsties als veïns, ni cap altra conseqüència que pogués comportar la il·legalitat de l’activitat.En aquest sentit, estima que ha d’analitzar-se cas per cas per determinar si l’activitat és contrària a la convivència normal de la comunitat, sense que simplement es pugui considerar que per l’ús que es faci de l’habitatge, aquest sigui anòmal o antisocial.Finalment, considera que com no s’ha provat que s’estiguin duent a terme conductes incíviques, sense perjudici que la legislació catalana permet l’increment de la participació en les despeses comunes si es produeix un ús superior a l’habitual dels elements comuns de la comunitat, el recurs ha de prosperar i considerar l’activitat com a lícita, això sí, sense imposició de costes a la comunitat de propietaris en cap de les tres instàncies judicials tenint en compte els dubtes de dret del cas.