És Constitucional l’Acomiadament d’un treballador o treballadora, per faltes d’assistència al treball, encara que aquestes siguin justificades mitjançant baixa mèdica.

Així ho ha determinat el Ple del Tribunal Constitucional, mitjançant Sentència de data 16 d’octubre de 2019, mitjançant la qual, desestima la qüestió d’Inconstitucionalitat plantejada pel Jutjat Social núm. 26 dels de Barcelona,  respecte a l’extinció d’un contracte laboral per causes objectives, recollit en l’art. 52.d de l’Estatut dels Treballadors.

El supòsit que ha donat lloc a la Sentència ara analitzada del Tribunal Constitucional, és el d’una treballadora que va ser Acomiadada per l’Empresa, per causes objectives, a l’empara del que s’estableix en l’art. 52.d del RD Legislatiu 2/2015, de 23 d’octubre, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de l’Estatut dels Treballadors, el qual estableix els següents requisits, per a poder exercir aquesta extinció:

“Per faltes d’assistència al treball, fins i tot justificades però intermitents, que aconsegueixin el vint per cent de les jornades hàbils en dos mesos consecutius sempre que el total de faltes d’assistència en els dotze mesos anteriors abast el cinc per cent de les jornades hàbils, o el vint-i-cinc per cent en quatre mesos discontinus dins d’un període de dotze mesos.

No es computaran com a faltes d’assistència, a l’efecte del paràgraf anterior, les absències degudes a vaga legal pel temps de durada d’aquesta, l’exercici d’activitats de representació legal dels treballadors, accident de treball, maternitat, risc durant l’embaràs i la lactància, malalties causades per embaràs, part o lactància, paternitat, llicències i vacances, malaltia o accident no laboral quan la baixa hagi estat acordada pels serveis sanitaris oficials i tingui una durada de més de vint dies consecutius, ni les motivades per la situació física o psicològica derivada de violència de gènere, acreditada pels serveis socials d’atenció o serveis de Salut, segons sigui procedent.

Tampoc es computaran les absències que obeeixin a un tractament mèdic de càncer o malaltia greu.”

En aquest supòsit, l’actora complia tots dos percentatges, en haver-se absentat nou de quaranta jornades hàbils en un període de dos mesos continus (el 22,5% de les jornades hàbils del període de referència), així com 14 jornades hàbils en un període de dotze mesos (el 7,84% de les jornades hàbils en còmput anual).

Cal destacar que gran part de les faltes d’assistència computades per a operar l’extinció, estaven justificades amb una baixa d’Incapacitat Temporal, raó per la qual la treballadora va sol·licitar la Nul·litat de l’Acomiadament, en entendre que aquesta normativa “comporta una evident amenaça o coacció cap al treballador malalt, en dissuadir-li de romandre en situació d’incapacitat temporal per temor a ser acomiadat”, vulnerant així els art. 14 i 15 de la Constitució Espanyola.

l’alt Tribunal recull en la seva fallada que, si bé les faltes d’assistència estaven justificades mitjançant la corresponent baixa metgessa, aquestes no estaven dins de les exempcions que la norma recull, sent que, almenys una va ser injustificada, per la qual cosa l’acomiadament se sustenta en les faltes intermitents i reiterades de la treballadora, no en el fet que aquesta estigui malalta.

A criteri del Tribunal Constitucional, la regulació continguda en l’art. 52.d del ET “respon a l’objectiu legítim de protegir la productivitat de l’Empresa i l’eficiència en el treball, atesa la singular arenositat que les baixes intermitents i de curta durada suposen per a l’ocupador”. Aquest dret es recull, d’igual forma que la resta invocats, en l’art. 38 de la Carta Magna, el qual recull la llibertat d’empresa i l’obligació dels poders públics de “defensar la productivitat”.

En aquest sentit, es recull en els fonaments de la Sentència ara analitzada que “l’art. 52.d del ET obeeix a la finalitat lícita d’eximir a l’empresari de l’obligació de mantenir una relació laboral que ha esdevingut onerosa en excés per a l’empresa, per les repetides faltes d’assistència del treballador al seu lloc”, aquestes faltes, “encara que ho siguin justificades, generen un increment de costos laborals que l’empresa no té per què suportar”.

Així les coses, consideren que l’Extinció del Contracte recollida en l’art. 52.d del ET no és contrària a l’art. 35.1 de la Constitució i, per tant, és Constitucional, quedant a l’empara dels Jutjats socials, la valoració de si es compleixen els requisits o no, en cadascun dels supòsits, si escau, impugnats.

Cal destacar que aquesta Sentència, compta amb tres vots particulars, contraris a la fallada d’aquesta.

Així les coses, ens tornem a trobar amb la mateixa disjuntiva de sempre Què ha de prevaler, la protecció dels treballadors i treballadores o els interessos de l’Empresa? Veurem les següents sentències de l’ordre Social què estableixen.